Guixa en castellà: almorta

Guixa. Esta és una d’eixes paraules que mai me n’he recordat de buscar al diccionari, i quan ha vingut a la conversació no he sabut explicar.
Sempre deia: “Una guixa és algo así como los tramussos…mmm… altramuces (també conoeguts com a chochos)” pero secos, en forma de legumbre.”
Ara no es solen veure molt, però jo recorde que la iaia Gloria (de la què no he parlat molt al blog però ho faré) en feia molt, bollides, encara que li vaig agarrar mania perquè moltes duien un bitxet negret que havíem de llevar.

Hui, per fi, ho he sabut. Hem fet un “dinar de cabasset” a l’Institut i una compi ha fet gachamigas de Castilla la Mancha, fetes amb “harina de almortas“. I tot el món preguntava: “Y qué son las almortas”. Ningú savia, fins que una compi torruana ha dit, mirant-me: “home, claro que ho saps. Son guixes“. I se m’ha obert el cel al descobrir eixe enigma que sempre he dut per dins.
Ho he buscat al diccionari de castellà i valencià, i en ambdós aquesta associació guixa-almorta (fins i tot, guija en castellà està acceptat). I la definició al trobat:
guixa
1. f. BOT./AGR. Planta herbàcia de la família de les fabàcies (Lathyrus sativus), enfiladissa, de fulles en circell i amb dos folíols lanceolats i de llegums oblongs amb llavors comprimides.2. f. BOT./AGR. Llavor de guixa.3. guixa borda BOT. Planta herbàcia anual de la família de les fabàcies (Lathyrus annuus) , enfiladissa, de fulles bifoliades, flors grogues i llavors rogenques.4. plantar guixes Caminar coixejant.
I per finalitzar algo molt curiós que he trobat. És un article que explica com les guixes poden ser mortals. Explica com a la Guerra Civil, on hi havia poquet menjar i molta misèria, es van detectar casos en que la gent, sobre tot homes i joves, queien molt malalts, en el poble Esparraguera (Barcelona). Després de revisar el menú diari de cadascú, van arribar a la conclusió de que era per les guixes, és a dir, per sobredosi de guixes. Curiós…
Podeu llegir l’article ací:
Historia de la almorta o el veneno que llegó con el hambre tras la guerra civil española.
I la fitxa tècnica de la Lathyrus sativus L., és a dir, la guixa, ací:
Herbari virtual del Mediterrani Occidental, guixa
Podar palmeras
Entré a las 15h en casa, y cuando salí me encontré esto:

Creo, seriamente, que tendremos que podar (se llama así?) las palmeras… Ahora cada vez que salgo miro al cielo por si acaso.
El Castigador de L’aixaeta
“Mala hierba nunca muere”, o ” No deixes créixer la gespa en el camí de l’amistat” (Plató), a no ser que es creue per mig el Castigador de l’Aixaeta…
Abans:

Després:

Un visitant a punt de morir aguillotinat:

I tot amb la cortesia de “El castigador de l’aixaeta” (Quina foto fa més por??):




Nota 1: l’escut és un tros de palmera caigut del cel, i la cara, de ressaca.
Temps de Ginjols
Estem a Octubre, i aquest és pràcticament l’únic més de l’any on es poden menjar aquestos fruits, els ginjols, que es solen collir en setembre dels ginjolers (“azufaifos” en castellà). On aconseguir-los? Doncs en els mercats dels pobles, per exemple, el de la Torre (diumenge) o Xixona (dimarts). En Xixona, en temporà, mai en falten. El seu gust és agre i dolç al mateix temps, i la seua textura és aspra.
Lingüísticament, el ginjol és utilitzat en expressions com “més mudat que un ginjol” o bé, en Catalunya s’utilitza prou “més content que un ginjol”.
Més informació:
Ginjoler a l’herbari de la Universitat de les Illes balears
Penques
(Degeneraos, no le mireis el escote a mi madre)
El dia que ha muerto Paul Newman, la mirada de Hollywood, hemos plantado una penquera en su honor. Las penqueras hacen pencas.
¿Y qué son las pencas? Pues aunque en Jijona son muy habituales y compañeras de nuestra gastronomía (llegum, putxero, etc), no se suelen encontrar en el resto de la Comunitat. Supongo que los lectores del blog de Alcoi y l’Alacantí y los jijonencos que están fuera por motivos laborales me lo podrán confirmar. Recuerdo que el primer año que estaba estudiando en Valencia, vivía en un piso con 2 murcianos y un marroquí, y cada día hacía uno la comida. Y un día dije yo: vaig a fer-los putxero. Y ahí que me voy al Consum a por los ingredientes. Después de buscar y correr las 21 vueltas del circuito de F1 Consum-Xúquer, me di cuenta de que no había penques. Pregunté a las señoritas:
- Oiga por favor, tienen penques???
Me miraban con cara extraña y negaron. Creo que se pensaron que le estaba preguntando por algún producto germano-sajón típico del Aldi-Lidl.
Lo único que encontré parecido fueron cardos troceados en lata, e hice el puchero con cardos, ejem ejem. Sin comentarios.
La cuestión es que consulté con el oráculo masero-monnegrero (l’abuela Mati, la mama Mati, els tios i ties). Les pregunté que qué eran las pencas. También busqué en libros y diccionarios. Parece ser que nuestras pencas son típicas del terreno, aunque también creo que es habitual por otras zonas, como la de Pego.
¿Y de dónde salen?
ues aquí está el quid de la cuestión. Según la definición propia de penca, suelen ser una parte carnosa (el tallo por ejemplo) de ciertas plantas. En concreto, algunas pencas de las que comemos en Jijona dicen que son de les carxofes. PERO, también parece ser, que nosotros llamamos penca a una hortaliza concreta, que sale de la penquera. Es decir, tienen entidad propia.
Según L’Institut d’Estudis Catalans, existen también expresiones con esta palabra, aunque nos quedamos con la marcada en rojo:
penca
1 1 f. [LC] Tira ampla i gruixuda que es treu d’alguna cosa. Una penca de pebrot. Una penca de cansalada.
1 2 f. [LC] [IMI] Panna llarga i ampla de suro.
1 3 [LC] tenir bones penques Tenir bons palpissos.
1 4 [LC] haver-n’hi una penca Expressió que s’aplica a una persona alta i prima.
1 5 [LC] tenir penques Tenir desvergonyiment.
2 f. [LC] [BO] Tija, pecíol, fulla o branca, amples i carnosos de certes plantes. Una penca de bleda. Una penca d’atzavara.
Según he visto por ahí, donde más se suelen usar las pencas en la cocina (no en Jijona) es con pulpo !! Y para encontrarlas, hay que ir a los mercados, no a los hiper.
En fin que a ver si crecen unas buenas pencas. Mi madre se reía de mi al principio con el huerto, y este viernes me viene todo ilusionada: ” T’he demanat una penquera i te l’he portat”
Algo que también me gustaría contar es que uno de los perros de los que más me acuerdo es uno que se llamaba Penca, de Eli la del Roig. Yo creo que es el nombre más cañero que he oido de un perro.
Y ya para acabar, aprovecho el post para mostrar el estado del mini-huerto, con la tierra mojada:






