Per la matriculeta t’he conegut

Una de les característiques fonamentals de la ment de l’ésser humà, a banda del raonament, és que necessita classificar coses, ubicar tot el que té arreu. La nostra ment inquieta es sent tranquil.la quan posa ordre a tot el que ens envolta tant en l’espai com en el temps. Els matemàtics posen ordre amb les xifres, el sistema geomètric està format per figures a les que hem donat un nom. Els filòlegs i el món de l’art classifica segons l’època i el moviment artístic que representaven els autors. Fins i tot les empreses necessiten un catàleg de productes o servicis per poder treballar i facilitar la tasca als clients. Darwin va classificar les espècies, en Atapuerca tracten de donar una explicació als nostres avantpassats, basant-se en la classificació, i els xixonencs classifiquen als xixonencs basant-se en diferents factors.

En totes les reunions xixonenques, ja siguen dinars amb amics, família, grups amb interessos comuns, el mercat del dimarts, etc, sempre apareixen en les conversacions altres xixonencs/enques. És imposible que no es parle de ningú. D’alguna manera, existeix una llei no escrita que fa que per unes coses o per altres, es pose un nom o cognom damunt de la taula. I és ací quan comença la ciència de la classificació, sobretot quan algú dels assistents no coneix a la persona en qüestió.

Normalment, el procés d’identificació en plan Los hombres de Paco C.S.I. (bé, sense mostres d’esperma) és el següent, encara que l’ordre de les perquisicions (pesquisas) podria variar i es podria afegir alguna més:

Encara que estiga mal dir-ho, he d’admitir que quan som més joves, es sol afegir, de manera intrínseca i personal, una classificació visual que està relacionada amb els culs i fins i tot, el model + marca + color dels pantalons texans. Qui no se’n recorda d’aquells Levi’s Strauss blaus de *******?

I la matrícula del cotxe? Sense ser Gregorio el munisipal (que se les sap totes), tots tenim una idea de si un cotxe és de Xixona o no. Com a anècdota, l’altre dia va venir un xixonenc a la meua urbanització a casa de un veí i li va dir: “Ese coche es de Jijona”. Va investigar per si era el de Ramon el del Monterrey, i finalment, no se com, en cosa de un dia o dos, ma mare i la Tia Susi m’ho van contar perquè es van enterar en el mercat, i ja coneixen mitja vida del veí.

July 23, 2009 | Filed Under Xixona | 2 Comments

Otra casualidad más

A veces pienso que hay cosas que sólo me ocurren a mi, aunque quizás no sea para tanto ya que las casualidades ocurren muy a menudo aunque no las detectemos.

Lo que me ha ocurrido hoy es digno de mención. Ayer recordé que tenía un post pendiente desde marzo sobre l’Almarx de Mora, así que me puse a redactarlo revisando los flickrcorreos que compartí con Isolda. Cuando terminé, lo programé para esta mañana a las 11,30h.

Y esta misma mañana, recibo un SMS de mi amigo Pepito, que está en L’Escala, Girona, en la heladería:

“Fabi q mundo ste + pequeñ!akba d star n mi heladria isolda mora,dice q t conoce x las fotos d fiestas,s la nieta dl arquitecto d la ksa d ana jeje.Flipante!.abr”

Mira que hay días en el año, y años en la vida, y justo recibo el SMS el mismo día y casi a la misma hora que sale publicado el artículo, después de unos meses en la recámara. Curioso, ¿no?

June 22, 2009 | Filed Under pensamientos | 5 Comments

Foto panoràmica i oda al Castillo de Jijona

Manolo Valero, també conegut com a Elvis, ha estrenat el seu objectiu “ull de peix” amb la següent panoràmica del Castell de Xixona. També ha utilitzat esta tècnica en altres fotos que podem veure en el seu compte de compte de flickr, com les de l’Ermita de Sant Sebastià

Veient la foto me n’he recordat d’aquella vegada que me’n vaig anar a dormir al castell, una Nit de Soparet (divendres de festes), abans de que acabara el desfile dels vermells, que eren capitania. Entre merdes de gossos, i molt de fred, va ser molt emocionant. Bé, quasi sempre tracte d’acabar les festes al Castell, com enguany el dia de la processó.

Vaig escriure un xicotet article que pose a continuació:

Que seria de Xixona sense el Castell?

Algú pensa què seria de Xixona sense el Castell? Sempre passiu, observador, discret, destrossat, vell, derruït, malalt, oblidat, però elegant i altiu. Els dies passen, però ell no se’n va, sempre està erguit, a l’espera de qualsevol xixonenc o xixonenca, a qualsevol hora. Quasi ningú el visita encara que ell sap que l’estimen. Ell sap que els xixonencs viatgen, van i tornen buscant-se la vida, i sap que tots el duen en el cor. Sempre està preparat per despedir-nos i per donar-nos la benvinguda.

Ell ens té a tots fitxats, sap quan ixim i quan entrem. Sempre ens vigila, des d’allí dalt, però mai diu res. Es pot confiar en ell i sap guardar tots els secrets dia darrere dia, segle darrere segle. Conserva escenes, imatges i sons que mai ningú recordará. Si el Castell parlara… No heu provat mai muntar al Castell i dormir la Nit del Soparet dins la Torre Grossa? És emocionant. Davall els seus pseudo-ciments estan escrits molts noms i malnoms relacionats amb Saxum, Sexona, Xixona. Darrere les seues pseudo-muralles corre un aire, una brisa carregada d’anècdotes i història.

El Castell és com els xixonencs, o millor dit, els xixonencs som com el Castell: no canviem. Som molt pareguts. Jo sempre me l’imagine desfilant, treballant, agarrant atmetlles en el mas, contant batalletes i pocasubstancies. Ha marcat el carácter xixonenc des de sempre. Si tinguera cames, passejaria per la plaça i si tinguera braços segurament ens ajudaria a tots a traure les cuites del terró, a servir polos, a aprovar examens…

Resulta curiós vore la cara dels pocs turistes que se’ls ocurrix passar per Xixona de nit i veuen la llumenària ahí dalt en la penya. Quan munten i veuen que aquell monument tan valorat, suntuós i impetuós es queda simplement en quatre pedres i onze merdes de gos, es queden més de pedra i estàtics que la pròpia Torre Grossa. Per quedar bé si els veiem decepcionats (Give my money back!!! Give my money back!!), sempre podem contar-los que la resta del Castell està en el British Museum i què allí també és gratis anar. Després podriem recomanar-los anar a vore l’ Esglessia Vella, i quan vegeren que solament hi ha una pared, ja podríem amagar-nos per tots els racons del poble. Per acabar de rematar la faena, podríem acompanyar-los a vore el fabulós riu Coscó ple de fauna i vegetació i ensenyar-los la innovadora depuradora de la Revolta a la Paella (Le reTour du Paell o the Paella’s SharpCurve). I Parada final: a Ca’l Mintxo o Ca Casildo perquè compren gorres, clauers i tota la resta de merchandising. Caldria entendre què signifiquen totes aquestes roques per a nosaltres. El Castell es manté com a homenatge a tots xixonencs i xixonenques arabs, cristians, jueus i ateus que han mort a les seues faldes. Bé, si hi ha algun budista o hinduista també.

Ara simplement, tanqueu els ulls i intenteu imaginar arribar a Xixona pel Barranc de la Font, mirar cap a dalt a la Penya, i no trobar res, ni tansevol les quatre pedres desgastades del Castell que es resisteixen a erosionar-se. Ho podeu imaginar? Sí? Jo no.

February 5, 2009 | Filed Under Xixona | Leave a Comment

Mi perro Fidel es un poco bobo

Hecho que viene demostrado por los siguientes videos. Mi perro Fidel se vuelve cachondo loco con la vocecita de Betty Boop. Menos mal que no bailaba. Es que los pomerania están un poco zumbaos:

December 15, 2008 | Filed Under Xixona | 5 Comments

El ascensor y Jesús Encinar, CEO de idealista

Supongo que mucha gente habrá escrito (hablar siempre se habla de esto) sobre anécdotas del ascensor, pero dudo que esto le haya pasado a alguien porque es bastante geek o freak.

Resulta que en el EBE 08 me crucé con Jesús Encinar, CEO de idealista.com (uno de los portales inmobiliarios más conocidos en España) y ponente en el EBE. Fue en el ascensor, los dos solos. Y piensas, joer, lo que le he leído… ¿Y no le diré algo? Pues no, la vergüenza te puede y no quieres ser inoportuno.

Pues en ese largo viaje desde la planta 4 a la planta baja, se suele hablar del tiempo, del Sevilla FC si le ves cara de Sevillano, o del Betis si le ves cara de Bético, miras el reloj, miras al techo, miras abajo, miras cómo va bajando el número 4,3,2,1, etc. Bien, pues yo no hice eso. Miré el móvil, que por cierto, es algo también bastante común (lo del reloj va quedando ya para jubilados:D). La cuestión es que, como iba diciendo, mientras bajaba, se me ocurre mirar el iphone y el correo electrónico. Y aquí viene el milagro. En ese mismo momento de descenso, en la bandeja de entrada, sonidito y en el asunto del email recibido: Boletín de idealista.com

Y al lado Jesús Encinar. Me reí, pero me dio tanta vergüenza y risa al mismo tiempo que no le dije nada. En fin, cosas que pasan.

November 24, 2008 | Filed Under Uncategorized | 2 Comments