Venta Teresa, Xixona
La Venta Teresa és un d’eixos llocs que deuria de ser espai protegit perquè, des del meu punt de vista, és dels pocs llocs públics de Xixona on encara es conserven coses autèntiques. Seria algo així com casa de la iaia o El Mas per als que no tenen Mas, però obert al públic. Tenen menjars típics xixonencs, com els giraboix, llegum, verdura, farinetes, borreta
A més a més, acaben d’obrir el seu bloc: ventateresa.blogspot.com Possiblement, la part més divertida d’ell és la dedicada al FAMOSEO, on podem vore als propietaris amb gent famosa. Si vas a la Venta i preguntes, també t’ensenyaran fotos que per motius de confidencialitat als contrates no poden publicar, encara que sí ensenyar, com quan van eixir en Asterix.
Ací teniu la seua carta completa de menjars i tapes. I ací baix, la foto amb la iaia fent “ganchillo” y Mayte.
A mi concretament, el que més m’agrade és passar i fer-me uns herbetes del terreny, calentetes en hivern, i fresquetes en estiu. També tenen un invent, i es diu el DISTINTO. La pròxima volta que anigueu, pregunteu que vos en posen un! I si voleu un fullet amb postres xixonencs, també tenen una publicació, crec que del Diario Información, de fa uns quants anys que ens van donar l’altre dia.
Voluntariat ambiental en Monnegre
De la mateixa manera que es va fer a El Salt de Xixona, aquest estiu el Campus Jove Universitat d’Alacant ha organitzat unes jornades de voluntariat ambiental a la vall del riu Monnegre. La idea és rehabilitar i netejar els camins abandonats, els escoles i la casa del mestre. Les jornades aniran des del 3 al 22 d’agost, en tres torns diferents d’una setmana de duració, i tot no serà feina sinó que hi haurà tot tipus d’activitats lúdiques durant tot el dia. La veritat és que si queda com ha quedat el Salt, que el vaig vore fa uns dies, valdrà molt la pena, molt millor que vore escenes com aquestes:
La iaia Mati i el iaio Perfecto es van criar a Monnegre, és a dir, que en la meua família tenim sang monnegrera, tant de Monnegre de Dalt com Monnegre de baix, encara que Villa Adela, en ruïnes hui en dia, pertanyia al riu de dalt. Ací teniu la foto de la caseta:
Així que d’alguna manera o altra, tinc un compte pendent i intentaré ajudar en aquesta tasca. El que més m’ha agradat és el tema de rehabilitar les escoles, on va anar ma mare quan era xicoteta fins que va haver de deixar-ho per treballar al camp. D’ací van migrar a la finca de Nutxes de mitgers, on anar a l’escola es va fer molt més complicat. Ací teniu unes quantes fotos de les escoles, al 2007:
I unes fotos dedicades a tots els que en un ftur diguen que els fa mal la cadera, com diu la iaia:
El fullet amb totes les dades de les jornades el teniu en les següents imatges:
I si voleu vore més fotos de Monnegre, fetes al 2007:
 |
| Montnegre |
Excursió per Nutxes, La Llibreria, Barranc dels Ports, Penya Reona, La Costa i Riu Sec
La intenció d’ aquesta excursió era muntar a Vivens per veure el que el foc havia cremat, però “entre pitos i flautes” (calor i que ens vam entretindre vegent els pous de la Mina de Sant Sebastià), vam canviar la ruta, però al final van ser quasi 14 kilómetres, des de les 9 fins les 18h del diumenge 6 de Juny de 2010.
La idea era passar per Nutxes, així que vam anar allí passant per la Carrasca Mil.lenària que, com ja sabeu, està en terreny privat i cal demanar permís al propietari. És un dels paratges més impresionants de Xixona, i si no mireu aquesta foto del verger:
Després vam seguir la sèquia de l’aigua fins arribar a la bassa reona de Nutxes, que pareix que tinga nenúfars
Un poquet més cap a dalt, Bart ens va explicar algo que segurament no sabem els xixonencs. El que coneixem com a bassa de Nutxes realment té dos fonts: la de Nutxes, on està el llavador, i la Font del Llentiscar, la més pròxima al camí i que té el bassonet.
A continuació vam muntar a la Llibreria, mentre discutíem si seria millor haver-la anomenat Biblioteca ja que llibres no sen venen :0
Seguidament, el Salt del Moro:
I ens endinsem en el Barranc dels Ports en lloc de muntar per la Costera d’Ibi. Estem just darrere de la Carrasqueta, en una vall molt verda i amb els seus secrets. Arriba un moment on és impenetrable:
La bassa de Gordollobos, que té una vegetació molt curiosa en l’aigua:
En aquest punt, just al costat de la bassa de Gordollobos, hi ha una bifurcació. A l’esquerra muntes, per exemple, cap a Vivens. A la dreta vas cap a la Carrasqueta, cap a la Penya Reona o (els Inglesos).
El camí forestal cap a la Penya, prou empinat:
I finalment arribem a l’estació (que per cert, no em vaig fixar de què és):
Ronda de fotos des d’una de les vistes més xules de la província d’Alacant:
Vam decidir prendre un refresquet en la Venta Teresa, concretament, herbetes fresques, que en esta època de l’any, s’agraeixen:
I van baixar per la Font de la Costa
I tornem pel riu sec, visitant la Font de la Fustera, un tant amagadeta, davall de la fusteria de Benjamín:
I el riu, després de les obres, que jo encara no havia vist:
Com podeu veure, ho vam passar molt mal perquè Betty i jo duiem pantalons curts, i les plantetes ens van fer pols, però com sempre, va valer la pena:
La ruta que vam seguir:
I l’àlbum amb totes les fotos:
 |
| Llibreria, els Ports, Penya Reona |
El forat de la Penya Migjorn
Tenia un compte pendent que s’allargava massa, i era muntar al cim de la Penya Migjorn, ja que de xicotet, després de visitar el Forat de la Penya, molt pròxim al cim, no vam continuar sinó que ens vam tornar cap enrere. La ruta que vam fer va consistir en muntar al Forat de la Penya, després al cim de la Penya Migjorn (on ens vam assabentar que Vivens estava en flames) i tornada a Xixona per la LLoca Malalta i les Penyes de Roset, per la segona Querena i els camins forestals de la part de darrere (que mira a Tibi). Si no m’enganye, el camí és el PR-CV 212. Vam eixir a les 10h i vam arribar a la Plaça a les 19h, després de més de 15 km caminant per les nostres muntanyes.
El punt de partida pot ser qualsevol de Xixona. De fet, el camí comença a estar indicat des del Belemet. No obstant això, el primer indicador important està al costat de la carretera de Tibi, per la zona dels bassonets anant cap a Alèqua (i prop de la caseta de butà). Ací comença un camí ample (el de la foto de dalt) i empinat que pot passar factura, sobretot si el sol pega fort. I si no, pregunteu a Pilili i Elena, que es van pensar seriosament no tornar a gitar-se a les tantes i matinar per anar-se’n d’excursió 
Quan acaba esta primera muntadeta, arriba el primer dilema: anar al cim per la Cova els Corrals o pel camí clàssic. Si anem per la Cova Els Corrals haurem de tirar cap a la dreta (mirant a la penya), de manera que rodejarem tota la penya per darrere per arribar al cim (que està a l’esquerra). D’altra banda, si elegim el camí clàssic anirem més directes i tindrem la possibilitat de visitar el benvolgut Forat de la Penya que sempre ens vigila. Aquest camí és un tant més complicat perquè es desenvolupa per sendetes encrespades, estretes i plenes de pedres. De fet, hi ha una zona que es diu el trenca-cames.
Nosaltres vam elegir el camí clàssic i vam visitar el Forat de la Penya. Per a arribar a ell has d’anar un poc “monte a través”, en horitzontal i amb precaució, però val la pena.
Per anar cap al cim, has de tornar enrere i continuar pujant per la serra, fins que arribes a una zona de descans amb unes vistes molt xules:
I et prepares per creuar una zona prou perillosa, no apta per a aquells que tenen vertigen o por als barrancs escarpats:
I un poquet més cap amunt, després d’unes dos hores i pico, ja estem al cim, a quasi 1300 m d’altitud!
Per tornar a Xixona pots utilitzar el mateix camí, però nosaltres vam decidir anar per darrere, pels camins forestals que porten a la Font de Vivens. I ací també hi ha dos opcions: agafar la segona querena cap a Vivens o bé tornar per la cova Els Corrals, on el nostre amic Bart ens va dir que va acampar una nit amb els seus fills i els visitaren animalets per la nit. El paisatge, que jo desconeixia totalment, és així:
Tall de la Penya:
Baixada des del cim:
Bassa per apagar incendis forestals:
Com hem dit, va coincidir l’excursió amb un incendi en la zona de la font de Vivens, que vam viure en primera persona, amb els avions i els helicòpters anant i venint:
Vista cap a la Penya Reona de la Carrasqueta:
I cap a la zona de la Llibreria:
Les bombes de la Lloca Malalta que en principi durien aigua al poble però el tub que baixa a Roset està buit:
Els tubs, baixant cap a Roset:
I finalment, les Penyes de Roset:
Altres anècdotes de l’excursió, com per exemple, açò que ens vam trobar pel camí:
O les diferents paradetes que vam fer per a “avituallar”
O que a la bústia on normalment els excursionistes signen, no hi havia papers del Centre Excursionista de Xixona, sinó de Crevillent:
La ruta de l’excursió la vaig enregistrar al GPS, encara que no així el primer tram. Si la voleu descarregar, està a WikiLoc:
No obstant, podeu trobar moltes més rutes similars per Migjorn, com per exemple aquesta, molt pareguda a la nostra:
Si voleu alguna foto en gran dels paisatges de la visita al Forat de la Penya, estan totes al següent àlbum:
 |
| Forat de la Penya |
El pastaor, crònica i llegenda
En Xixona, quasi totes les cases es feien amb un “pastaor”, encara que hui en dia aquesta part ja no està en la ment dels arquitectes i els constructors. En la nostra secció de Lèxic Xixonenc ja vam parlar d’ell, però ara tenim un vídeo de la tia Lola explicant més o menys el seu origen, encara que em vaig menjar una bona part del vídeo.
Una de les coses que més recorde de la iaia Glòria són els pots de conserva que guardava en el pastaor, ordenats segons la data, les paneres, els pots de llet en pols que sempre portaven d’Andorra (junt amb el formatge i el sucre), les olles, paelles i els pots de cristall plens de galletes i rotllets d’anís. En la casa de l’asil (així continuem dient a la casa on viu ara el meu germà i Leles) teníem un pastaor grandíssim on podies trobar de tot. Era com un Ca’l Minxo i Ca Berlubia junts per les sorpreses que guardava dins. Fins i tot tenia una porta al sostre que donava accés a la teulada, i s’obria amb una cadena pareguda a la del servici.
Hui en dia, els pastaors han mort. Ara si sobra una habitació no es dedica a ell, sinó com a molt, a una sala de joc, despatx amb ordinadors o videoconsoles o per a la debilitat/somni del sexe femení: un vestidor per a elles soletes!! Afortunadament, mentre els masos estiguen en peu, podrem gaudir d’ells.
God save the pastaor! Ací teniu l’explicació de la tia Lola, que bàsicament diu que es on es pastava, que no és el mateix que on es pasturava…
-
Comentarios
Oscar Ros on La Torre Blai de Xixona
Pablo Gisbert on La Torre Blai de Xixona
Font de Les Salines | Les Fonts de Xixona on Barranc de les Salines, Xixona
Vicente on Rock and Gol sin el Oldie y sin el Youngie
manhuel on Cova del Fum en Fontcalent
Carlos Burgos Sánchez Mora Otin on L’Almarx de Mora
Subscríbete a blog.faloco.com
Licencia Creative Commons
El Audio, Video y Texto de Faloco.Com bajo el dominio y subdominios de FL tiene una licencia Creative Commons Reconocimiento 3.0 España License.TwitPics
-
Fotos Aleatorias
