Cova del Fum en Fontcalent

L’altre dia vam estar en la serra oblidada de Fontcalent, per on passem moltíssimes vegades sense saber realment de la seua importància. És més, la seua proximitat a les pedreres i plantes de tractament de brosses fa que fins i tot, estiga infravalorada. La part de la solana és quasi desèrtica, però la part que dóna a l’interior té els seus encants que possiblement, mai pensaríem que estan ahi, com per exemple, el seu bosc de pins, les raboses i les coves.
Vaig anar a l’excursió amb companys d’Alacant, alguns d’ells gran coneixedors d’aquesta serra de 3 km de llarg i 440 m d’altura. En La Cova del Fum s’han trobat les restes humanes més antigues del terme d’Alacant, el qual és molt més gran del que m’esperava i encara conserva zones on es parla valencià, com L’Alcoraia. Per cert, no sabia que l’alt del Cabeço d’Or pertanyia a Alacant capital, ni que Verdegás i el Rebolledo també.
Per finalitzar la jornada, vam anar a la Cooperativa BioAlacant, una associació de productors i consumidors de productes ecològics, situada en el camí de la Serreta, pel Pla de la Vallonga. Tota la crònica detallada que he escrit al PDA la teniu ací:
Visita a la Cova del Fum i Cooperativa BioAlacant
I la resta de fotos:
![]() |
| Fontcalent, Cova del Fum |
Tapaporte, de tapes per Sant Joan d’Alacant. I en Xixona?
Menjar i beure en bona companyia, eixe és l’objectiu de moltes comunitats de persones, i també és algo que es viu de manera especial als pobles, on “l’ambotiment” de mares, iaies i ties solteres triomfa. En Xixona (i supose que en la majoria de poblets) tenim una gran tendència a reunir-nos front a una taula i passar hores amb la família i/o amics.
No obstant açò, de vegades és el comerç local qui ens convida a eixir i anar-nos-en, per exemple, de tapes pels bars. En Alacant conec dos iniciatives d’aquest estil, el Tapachupi de El Campello y el Tapaporte de Sant Joan d’Alacant. Ambdues consisteixen en un recorregut pels bars del poble on t’ofereixen una tapa i canya o vi a un preu económic (2 €). Cada bar on prens la tapa et posa un segell al teu “carnet” o “passaport”, de manera que saps on has estat i finalment, si els omplis tots entres un concurs. Estes són, més o menys, les regles del joc. També s’elegeix el bar amb la millor tapa, i així s’esmeren en fer-les bones.
L’any passat ja vam provar el Tapachupi de El Campello, i el més possitiu de tot és que vam descobrir molts barets nous, i vam entrar en altres que, malgrat estar tota la vida, mai havíem entrat. No obstant, va haver algo que no ens va agradar molt, encara que és comprensible. A tots els que anàvem en plan tapachupi ens duien a una altra zona, en principi, per a “no molestar” als altres clients. Clar, era estiu, temporada alta, però no per això deixavem de ser clients, encara que ens desplaçàrem en bici.

Enguany acabem de provar el Tapaporte de San Juan de Alicante, que també ens ha ajudat a descobrir molts barets que en un principi no pareixien tan bons. Per cert, les males llengües diuen que primer va ser el Tapaporte, i després el Tapachupi.
Com encara no hem acabat de fitxar en tots els bars de Sant Joan (Sant Jugant per als xixonencs) deixarem el veredicte per al final, però ja podem adelantar que a molts d’ells tornarem, i que encara que parega un tòpic, no cal fixar-xe en les apariències externes. El programa sencer i els mapes de localització dels participants està ací. No vos encanteu, que acaba el 23 de Maig.
Vegent aquestes iniciatives calcades, és inevitable pensar si en Xixona açò funcionaria, perquè tots sabem que som un tant especials, com demostra el fet que un diumenge és impossible fer-te una cervesseta o dinar… Precisament, crec que una iniciativa que es podria proposar és fer jornades gastronòmiques o temàtiques durant els diumenges d’un mes, ara que fa bon temps. O per exemple, fer-les el primer diumenge de cada mes.
Possiblement d’aquesta manera, Xixona deixaria de ser l’últim dia de la setmana un poble desert del Far West.
El Pachell, Villajoiosa

Hacía más de 15 años que no volvía a El Pachell, en Villajoyosa, sobre todo por los sablazos que cuesta cada visita. Y allí fuimos a celebrar mi 30 cumpleaños.
Y está tal como imaginábamos. No ha cambiado nada. Las mismas mesas de aluminio de fa 30 anys, la misma distribución, etc etc. Ah, y el mismo ‘amo’ al pié del cañón, con el mismo aspecto, gestos y hasta aquí puedo leer, jeje.
El Pachell podría ser perfectamente un caso de estudio en escuelas de negocio o simplemente, como tema de debate.
¿Es tan importante el diseño y la imagen corporativa para un negocio? ¿O hay que centrarse en el producto?
Evidentemente, el restaurante parece un bar normal y corriente, de menú de 8€ pero por el contrario, es uno de los mejores sitios de la provincia de Alicante para comer marisco, eso sí, pagándolo a un precio elevado. Quizás los consumidores de ahora nos hemos hecho más exigentes, y cuando vamos a gastarte 40 o 50€ por persona en una comida exiges un entorno más cuidado, más lujoso, con más diseño.

Evidentemente, no está de más tener un espacio cómodo, lujoso y agradable, con camareros educados y sin “llampaes” o manchas en la camisa, pero en mi caso, prefiero comer bien a tanto ‘tiquismiquis’. También se da el caso de bares o restaurantes con un diseño excelente y una comida escasa en cantidad y también en calidad, o simplemente, que tardan mucho en servirte.
En fin, que para gustos colores, y para unas gambas a la plancha, el Pachell y la butxaca plena. Tardaré mucho en volver porque mi bolsillo no está hecho para estos desembolsos.
Gazpachos en Castalla

Un dia leí que Castalla era el pueblo de la provincia de Alicante con más restaurantes por habitante. La mayoría de ellos tiene como plato especial el Gaspacho de Castalla, siendo muy habitual ir los domingos a tomarse uno.
Quizás lo más característico del Gazpacho de Castalla es la forma de tomarlo, ya que normalmente te sacan una coca o pan que se abre por arriba para echarle el gazpacho. Es una comida muy densa, ideal para invierno, y normalmente, te van echando hasta que no puedes más. Te la suelen servir con allioli y miel, que le da un buen contraste.
Normalmente, yo suelo ir al Nou Trinquet, el restaurante que está en el Trinquet de Pilota Valenciana, que tiene una bonita historia tal como nos cuentan en este blog castellut, con fotos de su construcción.

Un calendario original

Estas navidades Carlos Pro nos hizo un regalito muy chulo: un calendario retro diseñado por él para la imprenta Such Serra. Me sorprendió gratamente su idea, donde cada mes va dedicado a un juguete del pasado, como el Cinexin, el videojuego Space Invaders, el de las burbujas y los aros (lo tenía completamente olvidado), el telescketch, los legos (no puede negar que son su perdición), Enredos, el tetris, el conecta4… De entre todos los meses, quizás el que más me gustó fue el del comecocos
Podéis ver todos los meses del calendario en su blog carlospro.blogspot.com, concretamente en el siguiente enlace, cosa que es de agradecer visto la escasez de originalidad que inunda nuestros días y el afán por copiarse unos de otros:
Y si sois un poco más curiosos, podéis ver el portfolio de este diseñador gráfico y creativo alicantino que por cierto, no conozco en persona pero a través de su twitter y facebook e infonomada parece de la família
http://carlospro.carbonmade.com/
Por cierto, en su día le pedí el siguiente trabajito profesional para mostrarlo en clase de informática, y los alumnos/as se quedan alucinados con las capas y el detalle de su amigo photoshop:
Y que conste que esto no es un post patrocinado, sino que va a ser el principio de una sección que acabo de empezar sobre blogs, bloggers y twitteros alicantinos.










