La manta al coll, Xixona i don Joaquín el Director

Constantino Romero El tiempo es oro

Yo soy tu padre“, this web
Sayonara Baby“, caseMe llamo Bond, viagra buy
James Bond
“… frases míticas de Constantino Romero, que ha fallecido hoy 12 de Mayo de 2013. Tras leer la notícia, me ha venido a la cabeza una web que sigo desde hace tiempo y en la que puedes perder horas y horas por curiosidad.

Eldoblaje.com Es la base de datos de actores de doblaje por excelencia. La encontré buscando a la dobladora de Cameron Díaz, Drew Barrymore, Uma Thurmann, etc. Creo que no soy el único que se dio cuenta de que la mayoría de actrices jóvenes tenían la misma dobladora.  Ah, también era la voz de la chica del anuncio de Ausonia de “me gusta ser mujer”. La dobladora es Nuria Mediavilla, y en esta ficha podéis consultar todas sus películas dobladas.

Si queréis consultar todas las películas dobladas por Constantino Romero, aquí tenéis su ficha, aunque yo lo recuerdo sobre todo por “El Tiempo es Oro”, mítico programa.
Feia temps que no escrivia al bloc, help i menys en coses de Xixona. La culpa (o el motiu) és de les xarxes socials, que ens fan més simple la feina de publicar i ens estalvien temps. El cas és que aquestos dies estic llegint cartes i documentació antiga, dels anys 60. La majoria pertanyen a mon pare quan estava fent la Mili a Mallorca.

No sé com explicar eixes sensacions de llegir tot el que passava en eixa època, i més de familiars tan directes. Hi ha cartes d’amor dels meus pares (tots els dies s’escrivien), dels avis, de la fàbrica de terró, d’amics (eixes són les millors hahaha). Descriu totalment (en castellà) la vida en aquells temps en Xixona, amb les festes, el torró, qui “festejava” amb qui, la importància de l’esglèsia i les autoritats, la innocència front a temes tabús, les anècdotes de les festes i eixa sensació de principis d’agost quan estan a punt d’arribar …

Moltes coses no han canviat, però altres sí, com per exemple, el fet de veure i imaginar-nos qui eren els nostres avantpassats revisant papers vells com he estat fent estos dies. Des del primer dia que vaig començar faloco.com (i estic parlant de l’any 1998), era conscient de que en un futur (i les xarxes socials encara no estaven), els nostres familiars sols hauran de fer ús d’Internet per saber qui érem i què feiem. Ens veuran riure, sentiran la veu i fins i tot en vídeo sense necessitat de posar en marxa un super8 (el “tomavistes”) que ja no funciona. Es planteja també el tema del dret a l’oblit en Internet, és a dir, si podem fer desaparéixer el nostre rastre, un tema que de moment, ha guanyat Google.

Bé, tornant al títol d’aquest article, el que m’ha fet tornar a escriure és algo que he trobat en tota eixa documentació, i és el certificat de primaria de mon pare, que ens va deixar fa un anyet. El teniu més avall.

Com tots sabem, el megahit valencià “La manta al coll i el cabasset” parla de Xixona, concretament de les seues xiques. Jo pensava que cada poble tenia la seua versió (la wikipedia diu que sí) però un dia, en l’Agora de la UPV un amic la va cantar i ho va esmentar, i era d’Alzira. Li vaig preguntar si no hi havia una versió d’allí, i em va dir: Nooo, en tota la comunitat diem “les xicones de Xixona”… El trosset és aquest:

 

Les xicones de Xixona
s’han comprat una romana
pa pesar-se les mamelles
dos voltes a la semana.
Si tu vols que te la faça
posa’t pantxa cap amunt
i voràs que polseguera
que t’ix pel forat del cul.

 

Evidentment, qui ho va escriure coneixia bé les mamelles de Xixona, i seria de per ací propet. Però el que m’ha fet pensar que l’autor possiblement fora xixonenc és aquesta estrofa (que va abans que l’altra), ja que parla de “passejar per la plaça” i de don Joaquín el director:

Una volta passejava
un guardia ‘monocipal’
passejant-se per la plaça
cap amunt i cap avall.
De la bragueta li faltava
la mansaneta i un botó,
per allí se li mostrava
don Joaquin el director.

Si vos fixeu en la foto, el certificat està firmat per un tal Joaquín (el director del centro o maestro), a l’any 1955.

la foto (1)

He investigat un poc per veure de quin any és la cançò i va ser enregistrada en l’SGAE a l’any 1953, concretament el 28 de Març. No són massa coincidències? Possiblement don Joaquín el director, aquell que “assomava per la bragueta”, va ser mestre de molts dels nostres pares o avis… Curiós, no?

Bé, doncs buscant, buscant, fa poc un tribunal va determinar que eixa lletra correspon a José Arques Llorens, més conegut com a Tolo, un còmic alacantí. I per cert, les filles em van fer arribar varios llibrets fa un temps després d’haver llegit un article meu. Si feu click ací, podeu llegir els seus comentaris.

Com tinc el correu de les filles, intentaré que ens resolguen aquestos dubtes perquè, a més, els seus cognoms (Arques i Llorens) també són molt xixonencs. El blog de Tolo és: http://tolohumorista.blogspot.com

 

 

 

This entry was posted in Xixona. Bookmark the permalink.

Leave a Reply