Concert de Serrat en Xixona, crònica

Com dirien “los viejos del lugar”, menys mal que han portat algo de tresllat.

Fa uns anys, uns amics de Benidorm que viuen a Madrid i que van a quasi tots els macro-concerts d’artistes mundialment reconeguts, em van dir quan els vaig comentar que era de Xixona, que va ser ací on, fa molt temps, van vore un dels millors concerts de sa vida. Adivineu quin? Es va fer al camp de futbol, i estem parlant de Radio Futura. Va ser una aposta molt arriscada que, segons m’han dit (no sé si és cert), quasi acaba en bancarrota dels organitzadors.

Des d’aquells any de la “movida”, ha vingut al Parasol Giorgi Dann, Canyita Brava i, fins i tot, vam assistir a un gran concert de Los Enemigos abans de separar-se i dels quals, conserve la baqueta d’Animal, el bateria. Des d’aquell últim concert, ha hagut un gran paró, sobre tot per les dificultats econòmiques que suposa portar artistes a Xixona ja que en som poquets i molts de fora continuen pensant que “eso está muy lejos” y que “encara viu per ací Heidi, Pedro y el abuelo”.

Però bé, enguany crec que s’ha donat un pas molt gran. No vaig poder anar al concert de La Fuga, però tots m’han dit que va estar genial i que va venir molta gent. Jo vaig preguntar a uns quants que estaven pels voltants de les escoles i havien vingut des de Barcelona a vore el concert. I no ha sigut la única cosa que hem vist en Xixona. També ha tornat Josele Santiago (ex-enemigo) i ha repetit Santi Campilllo (ex-Mclan), i i part de la culpa de tot això la té Mario Pote (Bebop), com el concert de Serrat.

El divendres, Serrat va estar relaxant, íntim, picardiós, divertit, irreverent, profund, filosòfic, irònic, amb molt verborrea. Ens va fer riure i ens va emocionar. Malgrat la calor, tant ell com Ricard Miralles, el pianista, anaven en mànega llarga. “Ens fotrà l’airet”, pensarien. Hi havia moments que semblava que no fora Serrat, sino Chiquito de la Calzada o qualsevol monologuista qui estava damunt l’escenari. Entre proverbis orientals i anècdotes, ens van tocar temes del seu repertori, tant en català com en castellà, uns més coneguts i altres menys. Possiblement, els més esperats van ser Mediterráneo, Penélope i Paraules d’Amor. I aquesta última, a mi en particular, em va emocionar, sobre tot quan Serrat es va quedar en silenci, i va deixar al públic que cantara.

Un altre apunt. Quan va acabar el concert, vaig vore a Roser i em va dir: “Quan ha sonat Mediterráneo, me n’he recordat del teu germà”. I es que quan érem companys de pis a València, li vaig contar que quan el meu germà Adrian estava a Alemania, se li posaven els pels de punta d’escoltar esta cançó. I no és per menys. Jo em quede amb la frase: Tengo alma de marinero…

En definitiva, esperem que els organitzadors del concert ens tornen a fer feliços prompte. I com a curiositat… Serrat va estar dos dies abans en Alacant. Parlaria en català també?