Concert de Serrat en Xixona, crònica

Com dirien “los viejos del lugar”, menys mal que han portat algo de tresllat.

Fa uns anys, uns amics de Benidorm que viuen a Madrid i que van a quasi tots els macro-concerts d’artistes mundialment reconeguts, em van dir quan els vaig comentar que era de Xixona, que va ser ací on, fa molt temps, van vore un dels millors concerts de sa vida. Adivineu quin? Es va fer al camp de futbol, i estem parlant de Radio Futura. Va ser una aposta molt arriscada que, segons m’han dit (no sé si és cert), quasi acaba en bancarrota dels organitzadors.

Des d’aquells any de la “movida”, ha vingut al Parasol Giorgi Dann, Canyita Brava i, fins i tot, vam assistir a un gran concert de Los Enemigos abans de separar-se i dels quals, conserve la baqueta d’Animal, el bateria. Des d’aquell últim concert, ha hagut un gran paró, sobre tot per les dificultats econòmiques que suposa portar artistes a Xixona ja que en som poquets i molts de fora continuen pensant que “eso está muy lejos” y que “encara viu per ací Heidi, Pedro y el abuelo”.

Però bé, enguany crec que s’ha donat un pas molt gran. No vaig poder anar al concert de La Fuga, però tots m’han dit que va estar genial i que va venir molta gent. Jo vaig preguntar a uns quants que estaven pels voltants de les escoles i havien vingut des de Barcelona a vore el concert. I no ha sigut la única cosa que hem vist en Xixona. També ha tornat Josele Santiago (ex-enemigo) i ha repetit Santi Campilllo (ex-Mclan), i i part de la culpa de tot això la té Mario Pote (Bebop), com el concert de Serrat.

El divendres, Serrat va estar relaxant, íntim, picardiós, divertit, irreverent, profund, filosòfic, irònic, amb molt verborrea. Ens va fer riure i ens va emocionar. Malgrat la calor, tant ell com Ricard Miralles, el pianista, anaven en mànega llarga. “Ens fotrà l’airet”, pensarien. Hi havia moments que semblava que no fora Serrat, sino Chiquito de la Calzada o qualsevol monologuista qui estava damunt l’escenari. Entre proverbis orientals i anècdotes, ens van tocar temes del seu repertori, tant en català com en castellà, uns més coneguts i altres menys. Possiblement, els més esperats van ser Mediterráneo, Penélope i Paraules d’Amor. I aquesta última, a mi en particular, em va emocionar, sobre tot quan Serrat es va quedar en silenci, i va deixar al públic que cantara.

Un altre apunt. Quan va acabar el concert, vaig vore a Roser i em va dir: “Quan ha sonat Mediterráneo, me n’he recordat del teu germà”. I es que quan érem companys de pis a València, li vaig contar que quan el meu germà Adrian estava a Alemania, se li posaven els pels de punta d’escoltar esta cançó. I no és per menys. Jo em quede amb la frase: Tengo alma de marinero…

En definitiva, esperem que els organitzadors del concert ens tornen a fer feliços prompte. I com a curiositat… Serrat va estar dos dies abans en Alacant. Parlaria en català també?

July 29, 2009 | Filed Under Xixona, música | Leave a Comment

Paquito el Chocolatero en dolçaina

Els que seguisquen este bloc, se’n recordarà de la xicoteta polèmica sobre Paquito el Chocolatero i el seu mal ús. Doncs bé, el divendres, en el concert de la Colla els Arreplegats en la presentació del Programa de festes, van tocar una versió per a dolçaina i tabal.

Abans de la peça, Jaume Gosàlbez, el mestre, va recordar que encara que és murero ( i per tant rival dels socarrats de Cocentaina je-je), Gustavo Pascual Falcó es mereix un xicotet homenatge en el 100 aniversari del seu naixement. I ací està:

July 28, 2009 | Filed Under Moros i Cristians | Leave a Comment

La Senyal 2009 en Xixona

El encierro fue rápido (sólo 3 peñas desfilaron por la mañana) y transcurrió sin ninguna incidencia grave, sólo algún moratón en el ojo del Bicho, y un esguince en el pie de Adán. Los servicios de urgencia, es decir, don Nicolhouse que estaba de guardia, tuvieron una jornada sin nada que destacar. La Procesión del Miracle finalmente se realizó, al igual que el torneo de Cotos que dio su pistoletazo de salida i el almuerzo del Raval, con la inestimable colaboración dels llauraors.

Los corredores rescataron los bártulos del cajón dedicado a las fiestas, como el Johnson’s Baby de Ramon anti-escaldamiento, para evitar la visita in extremis a Conchi la de la Farmàcia.

Algunos festers fueron afectados por un pequeño brote del virus FSHS, cuyo nombre científico es Ferretero s’ha sobat.

Hubo fichajes de última hora, como Raymundo, y otros que se venían cociendo desde hace un año, como Carbonell i la dona.

Las capitanas SIN LEY de los piratas debutaron tras el éxito del Mig Any:

Y hubo espontáneos que amenizaron los desfiles, como Pocholo, quien tras platicar y recordar a sus antepasados, desenfundó su navaja contrabandista:

Y el resto de pocas fotos tomadas:

La Senyal 2009

July 27, 2009 | Filed Under Moros i Cristians, Xixona | Leave a Comment

Luna y Lisa ya son amigas

Por fin lo hemos conseguido. Luna y Lisa, a pesar de que continuan con sus tiranteces, ya juegan, ya son amigas, aunque su juego más bien parezca Presing Catch o la WWF. Como diria Paco Nadal: “Quina pica d’ulls…”

July 27, 2009 | Filed Under perros | 2 Comments

Per la matriculeta t’he conegut

Una de les característiques fonamentals de la ment de l’ésser humà, a banda del raonament, és que necessita classificar coses, ubicar tot el que té arreu. La nostra ment inquieta es sent tranquil.la quan posa ordre a tot el que ens envolta tant en l’espai com en el temps. Els matemàtics posen ordre amb les xifres, el sistema geomètric està format per figures a les que hem donat un nom. Els filòlegs i el món de l’art classifica segons l’època i el moviment artístic que representaven els autors. Fins i tot les empreses necessiten un catàleg de productes o servicis per poder treballar i facilitar la tasca als clients. Darwin va classificar les espècies, en Atapuerca tracten de donar una explicació als nostres avantpassats, basant-se en la classificació, i els xixonencs classifiquen als xixonencs basant-se en diferents factors.

En totes les reunions xixonenques, ja siguen dinars amb amics, família, grups amb interessos comuns, el mercat del dimarts, etc, sempre apareixen en les conversacions altres xixonencs/enques. És imposible que no es parle de ningú. D’alguna manera, existeix una llei no escrita que fa que per unes coses o per altres, es pose un nom o cognom damunt de la taula. I és ací quan comença la ciència de la classificació, sobretot quan algú dels assistents no coneix a la persona en qüestió.

Normalment, el procés d’identificació en plan Los hombres de Paco C.S.I. (bé, sense mostres d’esperma) és el següent, encara que l’ordre de les perquisicions (pesquisas) podria variar i es podria afegir alguna més:

Encara que estiga mal dir-ho, he d’admitir que quan som més joves, es sol afegir, de manera intrínseca i personal, una classificació visual que està relacionada amb els culs i fins i tot, el model + marca + color dels pantalons texans. Qui no se’n recorda d’aquells Levi’s Strauss blaus de *******?

I la matrícula del cotxe? Sense ser Gregorio el munisipal (que se les sap totes), tots tenim una idea de si un cotxe és de Xixona o no. Com a anècdota, l’altre dia va venir un xixonenc a la meua urbanització a casa de un veí i li va dir: “Ese coche es de Jijona”. Va investigar per si era el de Ramon el del Monterrey, i finalment, no se com, en cosa de un dia o dos, ma mare i la Tia Susi m’ho van contar perquè es van enterar en el mercat, i ja coneixen mitja vida del veí.

July 23, 2009 | Filed Under Xixona | 2 Comments