Foto panoràmica i oda al Castillo de Jijona

Manolo Valero, també conegut com a Elvis, ha estrenat el seu objectiu “ull de peix” amb la següent panoràmica del Castell de Xixona. També ha utilitzat esta tècnica en altres fotos que podem veure en el seu compte de compte de flickr, com les de l’Ermita de Sant Sebastià

Veient la foto me n’he recordat d’aquella vegada que me’n vaig anar a dormir al castell, una Nit de Soparet (divendres de festes), abans de que acabara el desfile dels vermells, que eren capitania. Entre merdes de gossos, i molt de fred, va ser molt emocionant. Bé, quasi sempre tracte d’acabar les festes al Castell, com enguany el dia de la processó.

Vaig escriure un xicotet article que pose a continuació:

Que seria de Xixona sense el Castell?

Algú pensa què seria de Xixona sense el Castell? Sempre passiu, observador, discret, destrossat, vell, derruït, malalt, oblidat, però elegant i altiu. Els dies passen, però ell no se’n va, sempre està erguit, a l’espera de qualsevol xixonenc o xixonenca, a qualsevol hora. Quasi ningú el visita encara que ell sap que l’estimen. Ell sap que els xixonencs viatgen, van i tornen buscant-se la vida, i sap que tots el duen en el cor. Sempre està preparat per despedir-nos i per donar-nos la benvinguda.

Ell ens té a tots fitxats, sap quan ixim i quan entrem. Sempre ens vigila, des d’allí dalt, però mai diu res. Es pot confiar en ell i sap guardar tots els secrets dia darrere dia, segle darrere segle. Conserva escenes, imatges i sons que mai ningú recordará. Si el Castell parlara… No heu provat mai muntar al Castell i dormir la Nit del Soparet dins la Torre Grossa? És emocionant. Davall els seus pseudo-ciments estan escrits molts noms i malnoms relacionats amb Saxum, Sexona, Xixona. Darrere les seues pseudo-muralles corre un aire, una brisa carregada d’anècdotes i història.

El Castell és com els xixonencs, o millor dit, els xixonencs som com el Castell: no canviem. Som molt pareguts. Jo sempre me l’imagine desfilant, treballant, agarrant atmetlles en el mas, contant batalletes i pocasubstancies. Ha marcat el carácter xixonenc des de sempre. Si tinguera cames, passejaria per la plaça i si tinguera braços segurament ens ajudaria a tots a traure les cuites del terró, a servir polos, a aprovar examens…

Resulta curiós vore la cara dels pocs turistes que se’ls ocurrix passar per Xixona de nit i veuen la llumenària ahí dalt en la penya. Quan munten i veuen que aquell monument tan valorat, suntuós i impetuós es queda simplement en quatre pedres i onze merdes de gos, es queden més de pedra i estàtics que la pròpia Torre Grossa. Per quedar bé si els veiem decepcionats (Give my money back!!! Give my money back!!), sempre podem contar-los que la resta del Castell està en el British Museum i què allí també és gratis anar. Després podriem recomanar-los anar a vore l’ Esglessia Vella, i quan vegeren que solament hi ha una pared, ja podríem amagar-nos per tots els racons del poble. Per acabar de rematar la faena, podríem acompanyar-los a vore el fabulós riu Coscó ple de fauna i vegetació i ensenyar-los la innovadora depuradora de la Revolta a la Paella (Le reTour du Paell o the Paella’s SharpCurve). I Parada final: a Ca’l Mintxo o Ca Casildo perquè compren gorres, clauers i tota la resta de merchandising. Caldria entendre què signifiquen totes aquestes roques per a nosaltres. El Castell es manté com a homenatge a tots xixonencs i xixonenques arabs, cristians, jueus i ateus que han mort a les seues faldes. Bé, si hi ha algun budista o hinduista també.

Ara simplement, tanqueu els ulls i intenteu imaginar arribar a Xixona pel Barranc de la Font, mirar cap a dalt a la Penya, i no trobar res, ni tansevol les quatre pedres desgastades del Castell que es resisteixen a erosionar-se. Ho podeu imaginar? Sí? Jo no.